diumenge, 1 de juny del 2014

De monstres i goticisme (ref. Hawkline i R. Brautigan)

160585EP, SPOILERS À GO-GO!

Els ho vaig mig prometre al Lluís Calvo i al Maiol de Gràcia i ara toca passar per caixa. Ahir o antes d'ahir vaig deixar això penjadet al Facebook:

"Gaudint molt, moltíssim, d'un altre autor que acabo de descobrir. Estranyament, l'estic llegint en català. Richard Brautigan. "El monstre de Hawkline". De moment, superb. Temo el moment en què el western inicial s'endinsi en el gòtic. Temo amb els dits mentals creuats. Si funciona, serà bestial."

Vaig ser força arbitrari a l'hora d'aturar-me a fer el comentari. En sóc conscient. Vaig intuir, com quan has de creuar segons quines portes, collar segons quins passos de muntanya, fer segons quina copa, atansar-te a segons quina fembra encesa, etc. que un cop passada la pàgina en qüestió tot havia canviar de manera irreversible. Un sisè sentit --el sentit aràcnid de què parla el poeta-- em va fer veure que allò, tal com havia estat fins el moment, era simplement insostenible.

Per què em vaig aturar i vaig fer l'avís? Doncs perquè vaig entendre que si la cosa anava com hagués hagut d'anar, seríem davant d'un enlluernament, una història èpica, una nit memorable, un enamorament amb tensió sexual molt favorablement resolta, etc. D'altra manera, seria la decepció.

La genteta que juga amb la llengua, que llegeix bé, ja sap que ha passat. No caldria, en veritat, explicar-los tant el desenllaç com, qui sap?, el per què analitzat del desenllaç. El lector ha detectat "que si la cosa anava com hagués hagut d'anar" vol dir que "no hi va anar", que la part d'acumulació que ens va dur al vèrtex de la màxima expectativa es va resoldre amb un davallar de muntanya russa que era, en realitat, el tren de la bruixa.

Si la primera part havia estat plaent, plena de suspens narratiu agut, amb personatges interessants, amb misteris que estiraven de la narració, amb peculiaritats d'estil i de dibuix molt interessants, amb una càrrega de sensualitat motivadora, etc., la segona part va ser un desastre de dimensions descomunals. El monstre no era un monstre sinó una mena de llumeta de pa sucat amb oli en versió "The Muppets". Si el terror ha de ser gòtic no pot caure en l'humor insípid. L'únic terror gòtic és psicològic. Puc jugar amb llums, amb ombres, amb una casa amb personalitat, amb efectes climatològics, amb coves i portes amb forrellat, amb entitats que controlen els cervells dels humans més propers. No hi ha cap mena de problema. Però ho de fer de manera creïble: el lector ha de viure el fred, el metall, la tensió, la desorientació, la foscor. Si em fa la impressió que el que estic veient no és més que una parella de personatges de dibuixos animats (la llumeta i la seva ombra) dignes de Disney Channel, no hi ha goticisme possible. Cal tensió acumulativa, calen girs, cal drama, cal sang i fetges, cal pudor de podrit (o, com a mínim, d'humitat, de florit, de ranci). En termes de narració gòtica no funciona una reversibilitat de fireta en què al final el morts ressusciten per ser exactament igual que eren abans. El gòtic vol morts i cicatrius pels supervivents, vol evolució psicològica i personal.

Deixem-ho aquí, sense més. Consignem el descobriment d'una primera meitat d'història western fantàsticament escrita (amb un final que clou els periples dels personatges també correctíssima) i la decepció d'una segon part gòtico-cutre o cutre a seques.

Evidentment, aquí naixeria un repte que mai no materialitzaré per mandra: crear i inserir el meu propi relat gòtic entre la primera meitat (western) i els colofons que expliquen què fou dels personatges.