dimecres, 25 d’agost del 2010

Carrereta del 24.08.2010



diumenge, 22 d’agost del 2010

Sortideta en bicicleta del 22.08.2010



dissabte, 21 d’agost del 2010

Carrereta clàssica de les vacances a Itàlia



Darrera sortideta en bici de juliol



3a sortideta en bici carretera

2a sortideta en bici de carretera ever

divendres, 20 d’agost del 2010

Sortideta en bici 20.08.2010



Primera sortida en bici de carretera de ma vida





Feta a finals de juliol

Carrereta del 19.08

diumenge, 15 d’agost del 2010

Sortideta en bici 10.08.2010



Sortideta en bici 13.08.2010



Sortideta en bici 15.08.2010

dissabte, 14 d’agost del 2010

Enyorança kitsch

Segur que avui aquest apunt no podrà evitar caure en un to carrincló. Bé, ja m'enteneu, no tant l'apunt; segur que jo trobaré impossible no fer algun comentari tronat. Simplement perquè m'enyoro. I és difícil escriure d'enyorança sense creuar la frontera del camí marcat o de la carrincloneria. Tinc la vaga intenció de no endinsar-me en aquest territori i faig aquest paràgraf a mode d'antídot. Ja veurem si realment me'n surto.

M'enyoro de la meva família. Jo sóc a casa. Em toca treballar. Ja he fet els meus deu dies de vacances d'estiu. Ells, en canvi, tenen els dos mesos clàssics de pausa escolar. Són a Alemanya. L'any passat la situació va ser similar i el resum és que vaig acabar passant un mes i mig lluny d'ells. Aquest estiu, malgrat que fet i fotut només estarem separats un mes, ho estic patint molt més. O em sembla que ho estic patint més, perquè ja sabeu que sovint el record dels mals moments (com de qualsevol altra cosa) es torna vague amb el temps. Si comparo el meu sentiment d'enyor present amb el record del sentiment passat, és obvi que no em costaria gens submergir-me en el drama.

Ahir em vaig dedicar a mirar tots els àlbums digitals de fotos que tinc guardats des del 2005. Vaig recordar en unes hores viatges, escoles bressol, disfresses, estius, temporades d'esquí, Nadals, visites al zoo, passejades, batejos, comunions i casaments, estades a Alemanya, aniversaris i competicions (de futbol, de natació sincronitzada, de judo, de gimnàstica rítmica, d'esquí). La vida.

Els trobo a faltar. M'adono de com me'ls estimo amb reverberacions multiplicades, ara no els tinc a la vora. Surto de la feina, arribo a casa i estic sol. El pis és buit. I em sento com si em faltés una part de la meva anatomia. Puc mirar la tele, és clar: sèries de policies que m'agraden, programes d'humor, pel·lícules, informatius... Però cap no m'omple. Retardo fins a hores inversemblants el moment d'anar-me'n al llit. No en sé ben bé el motiu. Sé que l'endemà treballo i que si dormo només quatre o cinc hores em costarà llevar-me. Amb tot, dia rere dia me'n vaig a dormir tard. Podria escriure al blog, podria llegir algun dels tres llibres que tinc encetats... En canvi, miro qualsevol cosa a la tele i em sento sol.

Enyoro la Nicole, la preciosa nena de vint anys d'aspecte nòrdic que vaig conèixer a Anglaterra i que, per motius misteriosos, ara que en té quaranta encara segueix al meu costat. Ha madurat i segueix sent preciosa. Pal de paller de casa, treballadora incansable, bona persona, mare i parella excepcionals, generosa, amb un sentit de l'humor infantil. La trobo a faltar a la meva vora quan ens llevem, quan organitzem el dia de la troupe, quan al final de la jornada busquem un programa que ens agradi a tots dos i el mirem plegats, a l'hora d'anar a dormir.

Exemples d'expressions i idees que he censurat al paràgraf precedent: la dona de la meva vida, em falta l'aire, la mare dels meus fills, el llit és un desert enorme.

Enyoro els nens. Tots tres. El tràfec, les veus, els petons, les explicacions i preguntes, els silencis, les portes ajustades, els misteris, l'evolució, les discussions, les carícies, les corredisses, la música, els jocs, els posats i gestos, les revolades de cabell de l'Aitana, els discursos del Nahum, el misticisme de la Laura. Tot.

I per lleig que pugui semblar, tinc un petit rau-rau especial. Enyoro d'una manera peculiar la Laura i la seva cruïlla existencial, terriblement complexa. Em penso que se'n pot dir adolescència. Té dotze anys. Pot ser una nena en molts aspectes però és ja una jove en molts altres. Vol la proximitat, l'amor i l'atenció d'una nena petita però sovint prefereix estar sola, té un mal humor terrible i es mostra orca i distant. Té criteri, és madura. S'està buscant i a estones ja comença a trobar-se. És una persona excepcional. Ara, però, és molt fràgil. Necessita més que mai el nostre suport i el nostre encoratjament, però de vegades no ho sap o no sap com demanar-los o no sap com fer-s'ho perquè els hi fem arribar. La trobo d'enyor potser especialment perquè sóc conscient que aquest any no he estat per ella com hagués tocat. Fa coses que em recorden a mi mateix, per bé i per mal. Quan és per mal, òbviament, em sento molt incòmode. Encara no sabem ben bé de què parlar. Estem començant a trobar temes comuns. No sabem si podrem superar la bretxa que encara ens separa en molts moments. El més important, em penso, és que ens estimem i tots dos en som conscients. Valoro molt els silencis que ens regalem quan som plegats, un llegint a la vora de l'altre o cadascú al seu ordinador.

Compto els dies que falten per tornar a estar tots plegats. Suposo que d'això va el tema aquest de ser pare. Imagino que l'enyor és més sentit ara que fa pocs dies que he tornat d'Itàlia, on vam estar tots junts la mar de bé.