Charles Swann

Avui, fent recerca sobre interessos literaris del passat (Julio Cortázar, la Universitat de Cambridge, Oliver Harris, la Beat Generation, la Universitat de Keele, Melville, etc.) he descobert que ja fa anys que va morir Charles Swann, antic professor meu de literatura estatunidenca. Va ser Swann qui em va posar en contacte amb Hawthorne i Melville. No us imagineu el revulsiu (i el repte) que va representar per a mi descobrir aquestes dues bèsties de la literatura estatunidenca en la seva veu pròpia. Encara recordo les meves bregues inicials amb Benito Cereno, Ahab, Ishmael, Alice Doane, Bartleby, Rappaccini, Billy Budd, Wakefield, el Dr Heidegger...

La notícia m'ha colpejat en forma d'obituari. El text m'ha agafat amb la guàrdia baixa. L'obituari el va escriure el seu amic íntim, el famós crític literari, Terry Eagleton a The Guardian. Pel que sembla devia morir el mes d'octubre del 2006.

Charles Swann compartia nom amb un personatge d'À la recherche du temps perdu de Marcel Proust. Ara que m'ho penso una mica més, també compartia força característiques amb un altre personatge, el doctor House: el sentit de l'humor, l'enginy verbal, la perspicàcia, el patiment crònic de dolor, l'erudició, la intel·ligència punyent, etc. Era molt més amable que ell, tot i que podia ser tremendament càustic quan en tenia ganes.

Tinc molt bons records del Charles Swann. Va ser ell qui em va animar a començar un doctorat a Cambridge. Potser en futurs apunts parli una mica més d'ell: anècdotes, visions, intercanvi epistolar, etc. De moment, però, el meu modest homenatge serà la traducció certament a corre-cuita del text d'Eagleton.

For over 30 years, Charles Swann, who has died aged 62, inspired students of American literature at Keele University with his sharp, rigorous, deeply humanistic teaching. He was 6ft 8in, and to ease the chronic back pain this caused him he would sometimes teach sprawled on the carpet, gulping alarming amounts of aspirin yet wholly intent on you, rather than on his own discomfort.

Al llarg de més de 30 anys, Charles Swann, que ha mort als 62 anys, va inspirar els estudiants de literatura estatunidenca de la Universitat de Keele amb el seu ensenyament agut, rigorós i profundament humanístic. Feia 6 peus i 8 polzades d’alçada [uns 2 metres i 3 centímetres] i per alleujar el mal d'esquena crònic que això li causava a vegades feia classe estirat a la catifa, empassant-se quantitats alarmants de l'aspirina tot i que completament concentrat en tu, en comptes d’en el seu propi malestar.

He took his Cambridge finals on the carpet, too, by himself, in a room where I was his personal invigilator. Having started him off, I slipped out to the pub for half an hour, only to find myself the target of his wrath at the end of the exam for the gross insensitivity of choosing a pub where the two of us normally drank together.

Va examinar-se dels seus finals a Cambridge també estirat damunt de la catifa, tot sol, en una habitació on jo era el seu supervisor personal. Un cop ell va haver engegat, em vaig escapolir fins al pub durant mitja horeta, i vaig acabar sent el blanc de la seva ira al final de l'examen per haver comés la insensibilitat d’haver triat un pub on els dos solíem anar a beure junts.

Charles was erudite, combative, searingly truthful and endlessly kind. Though he was in almost constant pain, he disdained, for the most part, to mention the fact. He died as he had lived: bravely, selflessly, realistically.

Charles fou erudit, combatiu, mordaçment veraç i enormement amable. Tot i que va viure en un patiment físic gairebé constant, majoritàriament evitava esmentar aquest fet. Va morir com havia viscut: amb valentia, amb abnegació, de manera realista.

Charles was born in Australia, where his father - the son of an RAF air chief marshal - was also a senior air force officer. He was educated at Glenalmond school in Perthshire; from there he went to Jesus College, Cambridge, where he read Part 1 of the history tripos and then, attracted by the presence of Raymond Williams at the college, changed to English. Like Williams, he believed passionately in the need to read literature in its historical context, and during his years as a postgraduate student at Cambridge was involved in various new left ventures. His patrician Scottish background would naturally have inclined his politics to the right; but there was a natural egalitarianism about him, along with a distaste for privilege and a keen sense of social justice.

Charles va néixer a Austràlia, on el seu pare - fill d'un mariscal en cap de l'aire de la RAF - també va ser un oficial d'alt rang de la força aèria. Va estudiar a l'escola Glenalmond, a Perthshire, i d'allà se'n va anar a Jesus College de Cambridge, on es va graduar a la Part 1 dels exàmens d’Història i, a continuació, atret per la presència de Raymond Williams a la universitat, va passar-se a l’Anglès. Igual que Williams, creia ferventment en la necessitat de llegir la literatura en el seu context històric, i durant els seus anys com a estudiant de postgrau a Cambridge va estar involucrat en vàries emprenedories de la nova esquerra. El seu origen patrici escocès hauria d’haver inclinat naturalment la seva tendència política cap a la dreta, però vivia en ell de manera natural l'igualitarisme, juntament amb el desgrat pel privilegi i un agut sentit de la justícia social.

In his time as an Americanist at Keele, he published a typically erudite study of Hawthorne and a host of scrupulously well-researched essays. He combined old-fashioned scholarly rigour with critical sophistication, and though he was too briskly pragmatic to be fond of Freud or Derrida, he had plenty of time for Marx and William Morris.

Durant la seva època com americanista a Keele, va publicar un erudit estudi general de Hawthorne i una sèrie d'assaigs escrupolosament ben investigats. Combinava el rigor acadèmic passat de moda amb la sofisticació crítica, i encara que era massa bruscament pragmàtic com per valorar Freud o Derrida, sempre tenia temps de sobres per Marx i William Morris.

With characteristic courage, he refused to cave in to increasingly poor health, and continued to read, write and teach even after he had become, in effect, a semi-invalid. A selection of the friends, scholars and students who loved him dearly were present to see his coffin borne into Keele University chapel to the strains of the Rolling Stones's Paint It Black.

Amb valentia característica, es va negar a cedir davant de la seva salut cada cop més mermada, i va continuar llegint, escrivint i ensenyant, fins i tot després de convertir-se, en efecte, en un semi-invàlid. Una tria dels amics, acadèmics i estudiants que l’estimaven van estar presents per carregar el seu taüt fins a l’interior de la capella de la Universitat de Keele acompanyats pel so del “Paint It Black” dels Rolling Stones.

He is survived by his wife Jenny, his son Gilbert and daughter Martha.

El sobreviuen la seva esposa Jenny, el seu fill Gilbert i la seva filla Martha.