diumenge, 28 de febrer del 2010

"Frens" i la mala consciència



Malgrat que els nois (i noies!) del grup estable de l'Aula de Teatre del Comú d'Andorra la Vella em van donar tres oportunitats per anar-los a veure (dijous, divendres i dissabte)... Malgrat que tenia moltes ganes d'anar-hi i de passar una estona entretinguda basada en talent local... No vaig sortir-me'n de cap de les maneres. Un dia per feina. L'altre dia per compromisos familiars. L'altre per impossibilitat de trobar qui ens cuidés els nens. La veritat és que la motivació principal per anar a veure l'obra és que un conegut a qui m'aprecio molt hi participava com actor: el Joan Sans. Pot semblar una estupidesa de raó, però és la veritat. Quan algú a qui valores fa alguna activitat creativa, és bona cosa anar-lo a veure i animar-lo a seguir treballant. Ni més ni menys.

Em sap greu. Em sap greu no poder estar a tot arreu. Em sap greu no poder anar on voldria...

La setmana passada també vaig faltar a l'acte de lliurament dels concurs de contes de Nadal que convoca cada any la Biblioteca Pública d'Andorra. Aquest any em van convidar a formar part del jurat. Va ser una experiència exigent però molt agradable. Vaig tenir ocasió de conèixer breument l'actor Pere Tomàs, que em va semblar un paio interessantíssim. En fi, no vaig poder ser a l'acte final i això és una llàstima.

Aquesta setmana també tenia anotada a l'agenda la cita amb la Biblioteca Nacional per assistir a la presentació de La pastoral catalana, de Julià de Jòdar, últim premi Carlemany. En aquest cas m'interessava sobretot que en la presentació hi participava una amiga, la Josefina Lladós, a qui considero una professional molt seriosa i una excel·lent persona. La Josefina havia format part del jurat que va premiar l'obra de de Jòdar i voldria haver sentit què tenia a dir-ne, a més de demostrar-li el meu suport a través de la meva presència a l'acte. Tres a zero.

Vaig faltar igualment a una trobada d'una colla d'insensats d'aquí d'Andorra que no només escriuen sinó que, a més, tenen la idea de publicar. Voldrien que s'edités un volum conjunt amb relats de tots ells. Un llibre, diu! Hi participo, és clar... Com a mínim en esperit: ja he escrit i enviat la meva contribució i ara cal veure què en pensa la resta. Sorry boys!

Tampoc no aconsegueixo fer acte de presència regular a les reunions de la revista que fa mesos i mesos que mirem d'adobar a partir d'un altre grup de gent amb empenta, ara constituïts com a associació cultural sense ànim de lucre: el Col·lectiu Portella. Disculpes virtuals, nois (i noia!). No desistiu! Joan Peruga, Quim Torredà, Iñaki Rubio, Roser Suñé, Manel Gibert i Txema Díaz-Torrent. Ànims i a las barricadas!

A més, ara hi ha un cafè d'artistes que ofereix l'opció d'anar a participar més activa o més passivament a sessions de lectura l'últim dimecres de cada mes: es tracta de "Veus", a La fada ignorant. Ho he aconseguit només una vegada (anar-hi, no pas llegir)... Aquesta setmana passada, tampoc no va poder ser. I'll be back, though!

Ep, i la cosa no queda aquí! Últimament em passa, ara que hi ha una sala de concerts decent a Andorra, l'Apolo, amb una oferta eclèctica i de qualitat, que tampoc no em puc dedicar a aprofitar-me'n com haguera pogut fa uns anyets. Per parlar només de casos recents, no m'hagués fet res d'anar a veure el II Mount Zion Festival (amb l'Alika), en Quimi Portet o, ahir mateix, la Vargas Blues Band...

Fins ara fa poc, una de les poques col·laboracions que --en aquest període especialment atrafegat pel que fa a la feina-- encara aconseguia mantenir era alguna inervenció esporàdica al programa El somriure de la Medusa que el Toni Caus feia a la ràdio. No sé què devia passar, però un dia em va trucar per dir-me que la cosa s'havia acabat, que tancava la barraqueta... Llàstima, de veritat!

Evidentment, en aquestes condicions m'és impossible continuar publicant amb regularitat als meus blogs (com feia abans) i em seria força difícil poder col·laborar a la premsa escrita del país (com també vaig fer durant un parell d'anyets).

La publicació esporàdica d'articles "d'investigació", com el que vaig poder escriure pels Papers de Recerca Històrica, requereix igualment d'una dedicació i un temps dels què no disposo actualment. Simplement, perquè miro de dedicar el poc temps que em queda quan surto de la feina a estar amb la família. Abans, quan tenia més hores de lleure setmanal i vacances escolars, podia permetre'm altres èmfasis.


* * * * *


Nota: Regellint les activitats a què no he pogut assistir o en les què no he pogut participar darrerament, veig que alguna cosa sí que deu bullir a Andorra, culturalment parlant. I això que la meva visió d'aquesta realitat cultural és molt parcial, per personalitzada. Hi deuen haver desenes d'activitats i iniciatives que desconec o que em són alienes i que, tanmateix, belluguen.

dissabte, 27 de febrer del 2010

Espectacular mola?



Una peça estranya i preciosa trobada al lloc més inversemblant: un aparcament d'un hotel. Sembla una mola. Té unes dimensions considerables (mireu el rasclet que hi ha a la vora). Mai no n'havia vist cap ni d'aquestes mida i tipologia exactes. Desconec com es devia fer anar. A primera vista no sembla una eina molt pràctica, però segur que funcionava. Es devia recolzar el que molia damunt de la pedra fent pressió circular?


Disculpeu. Sé que la qualitat de les fotos és patètica.

Esgarrinxades del diable





No sé si gaire gent realment temia aquests llocs. Més aviat, diuen que en algun moment podien haver estat indrets de culte popular. No culte religiós en el sentit estricte. Mig religiós, mig supersticiós. N'hi ha que no en feien ni cas malgrat conèixer-los. Un pastor a qui van preguntar per un d'aquests racons va descriure'l com un simple roc amb musicadures (les marques amb què els pastors solien decorar la fusta). Altra gent, però, sí que donava importància a aquests llocs màgics. Hi duien ofrenes o hi anaven a demanar favors. Darrerament hi deixaven espelmes, que encenien i dipositaven a la vora o damunt dels rocs. En alguns d'aquests racons --a Andorra anomenats normalment Roc de la Bruixa o Rocs de les Bruixes-- es deia que el diable s'hi havia esmolat les ungles, deixant-hi marques com esgarrinxades. Aquí en teniu algunes. De fet, es tracta de gravats rupestres força ben documentats i estudiats arreu del Pirineu. Algunes llegendes situaven balls de bruixes prop dels rocs, sense més èmfasi. D'aquí el nom. D'altres trobades de bruixes es produien vora llacs, pics o tarters.

Carnaval is well over




Ja sé que Carnaval ha passat i en Carnestoltes és mort i enterrat. Avui, però, mentre descarregava les fotos dels darrers mesos al disc dur, he trobat unes imatges dels nens que m'han fet recordar com de bé s'ho van passar. Ja sabeu que a moltes escoles els demanen que cada dia de la setmana (de dilluns a dijous) duguin algun element carnavalesc: corbata, llaç, barret, perruca, sabates de parells diferents, cara pintada, etc. Aquest petit dia a dia "diferent" culmina divendres amb la disfressa comme-il-faut, la rua pels carrers de la vila, la festa amb animació musical i coca amb xocolata. En fi, aquí teniu quatre retalls de com anaven "les canalles" alguns d'aquests matins que us dic just abans de sortir de casa.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Combi race

La setmana passada, diumenge de la setmana passada per ser exactes, el Nahum va participar en la seva primera competició d'esquí. Pistes d'Arcalís. Combinada o, com diuen ells, combi / kombi race.

Sí, jo també sóc esclau d'això de les primeres vegades... La primera vegada que fas un petó, la primera vegada que vas a París, la primera vegada que fumes pell de plàtan... Estic d'acord que fóra igual de lícit parlar de la cinquantena vegada que mires Pulp Fiction o la dotzena que practiques aquella postura tan plaent (parlo de ioga, és clar). Però no, no ho fem. De fet, la nostra memòria selectiva fa que ens fixem força més en les primeres vegades. Em ve al cap la famosa citació de Groucho Marx: "Recordo el primer cop que vaig practicar el sexe. En guardo el rebut."

Com deia, diumenge passat era la primera vegada que el Nahum participava en una cursa d'esquí. Em feia gràcia anar-lo a veure, és clar. Però és que, a més, vista la il·lusió que li fa que l'acompanyem a tot arreu, vaig entendre que no anar-hi seria un error greu. Així doncs, vaig pujar a pistes, em vaig calçar les raquetes que m'havia comprat el vespre anterior i em vaig plantar a La Font amb ganes d'animar, veure i fotografiar les proeses del meu fill. El pobre va sortir tan decidit i en posició tan agressiva que al cap d'uns quants girs va sortir-se de traçat i es va desqualificar. Llàstima per ell... Sobretot per la importància que dóna a tot allò que fa. Havia entrenat fort i sembla que li agrada el tema. Val a dir que, de totes maneres, va acabar la cursa.

A continuació vam tenir peripècies vàries: el vaig anar a saludar i animar a l'arribada i després vaig tornar muntanya avall cap al meu punt de partida; ell va mal interpretar alguna cosa que jo devia dir i m'esperava i buscava com un desesperat, infructuosament, a la zona de cursa; finalment, va poder més la impaciència i se'n va anar de la pista de competició per buscar-me; no em va trobar, evidentment; es va perdre a pistes; els monitors pensaven que era amb mi; jo pensava que era amb els monitors; sort que aquest món és petit i un amic que el va trobar, desesperadot, el va orientar cap on jo esperava; en fi, que va haver-hi plors i mocs i una mica de drama catàrtic. Al final, tot bé, gràcies: retrobaments i lleugers retrets, felicitacions i petons, medalles i bon rotllo.

divendres, 12 de febrer del 2010

Continuem fent campanya

Cliqueu damunt de la imatge si voleu llegir la informació original escrita per la Noemí Rodríguez al seu blog.