dijous, 31 de desembre del 2009

L’alternativa dels Amics de la Rabassa al projecte de Naturlàndia

Imprimeix PDF

Diari d'Andorra

LA RABASSA: PARC NATURAL

DIMECRES, 23 DE DESEMBRE DE 2009 08:52 - Meritxell Fiter, Marta Ribes, Roser Font, Josep M. Goicoechea, Anna Riberaygua, Santi Pijuan i Maria Teresa Cairat

La societat andorrana encara està immersa en el trasbals històric que ha suposat transformar una societat rural d’alta muntanya en una societat capitalista de consum, en un temps rècord.

La radicalitat amb què s’ha fet aquest canvi ha creat un entorn de paisatge construït i sobreexplotat d’una forma intensiva i no sempre ordenada.

Sense menysprear l’esforç fet per les generacions anteriors, es pot afirmar que de seguir així consumirem ràpidament el nostre atractiu: la muntanya i la bellesa de la natura, és a dir, perdrem la màgia d’Andorra.

Hem arribat al punt que no ens podem permetre continuar malversant el potencial del país, tant com a societat capaç de progressar racionalment amb l’entorn, com per respecte a les generacions futures.

Per això, com a alternativa al projecte de Naturlàndia, demanem la declaració de la Rabassa i entorns com a parc natural, amb una gestió que el diferenciaria de la resta del territori andorrà per l’ús de la muntanya de manera sana en tots els aspectes: físic, humà, biològic i social.

Aquesta gestió es concretaria en els punts següents:

La Plana del Banc (altitud 1.500 metres)

Clausurar el camp de tir. Els perjudicis que comporta –contaminació per plom, soroll...– són incompatibles amb el parc natural. Es pot aprofitar la zona per ubicar-hi les noves instal·lacions i així preservar l’espai a partir d’aquesta cota, que serien:

–Centre de recuperació d’animals autòctons. Per protegir-los i tornar a la natura allò que li pertany, a diferència d’un parc animaler, on els animals estan empresonats i alienats del seu hàbitat natural. Hi podria col·laborar la Universitat d’Andorra i també universitats estrangeres de prestigi.

–Centre d’interpretació de la natura gestionat per la Universitat d’Andorra i l’Institut d’Estudis Andorrans, que impulsaria la recerca científica a la muntanya; biodiversitat, geologia, biologia...

–Centre d’informació del parc natural i de la vall del Madriu-Perafita-Claror amb instal·lacions per al descans dels visitants i punt de partida d’excursions a cavall o a peu.

–Alberg de joventut de qualitat on es puguin organitzar camps internacionals per a joves i colònies d’estiu.

–Instal·lacions per a equips esportius, estades en altitud; evolució possible vers un centre d’alt rendiment per a esportistes d’elit amb serveis de medicina i de rehabilitació de l’esport.

–Instal·lacions per a estudis secundaris d’esportistes i de professions del bosc.

Bosc de la Rabassa (altitud 1.500 - 2.000 metres)

–Gestionar de manera sostenible el bosc pirinenc i submediterrani amb producció de biomassa. El programa Interreg de la UE podria contribuir al finançament.

–Mantenir i senyalitzar els camins abalisats, precisant l’indret, les direccions i marcant el temps de durada del recorregut (veure l’exemple de Suïssa).

–Instal·lar cabanes d’observació de la fauna adequades dins de la xarxa de camins.

–Organitzar itineraris saludables pensats per a tots els públics, fins i tot per a la gent gran.

Planell de Conangle – collada de Pimes – solana de Caborreu – pleta de les Mules (altitud: 2.000 - 2.200 metres)

–Deixar-ho com està ara. No fer-hi cap construcció ni moviment de terres.

–Suprimir la circulació de tots els ginys mecànics: motos, quads, erugues, etcètera (limitar-la només als de socors i de manteniment). Reglamentar l’ús ramader.

–Prohibir el trànsit rodat.

–Gestionar l’estació d’esquí de fons dotant-la de noves instal·lacions d’acollida i ampliant la xarxa de pistes. Renunciar a l’ús de canons d’innivació artificial.

–Fer del pla de Conangle un punt d’entrada a la vall del Madriu-Perafita-Claror i base per a excursions d’alta muntanya (a peu /esquí de muntanya, raquetes o a cavall; sortides de mig, un o diversos dies; etapa inicial –o final– per recórrer la vall patrimoni mundial), amb les instal·lacions i el personal qualificat (guies diplomats). De Conangle a Claror és ideal per iniciar-se en l’esquí de muntanya, per la seva escassa dificultat i mínim perill d’allaus.

–Millorar i ampliar si cal el refugi actual per a hostalatge d’esquiadors i muntanyencs mantenint sempre el respecte pel medi ambient.

–Aprofitar la proposta actual d’edifici bioclimàtic: sense emissió de gasos contaminants i limitant el consum energètic a la utilització exclusiva d’energies renovables (solar, eòlica, geotèrmica, biomassa...). Aquest edifici pot convertir-se en un exemple i demostració del potencial d’aquestes noves tecnologies, que per altra banda ja han donat contrastades proves d’eficàcia.

–Habilitar zones de berenada ben delimitades.

–Mantenir algunes de les activitats actuals i crear-ne de noves: cavalls i ponis, tir amb l’arc, orientació, nivologia, trineus amb gossos, esquí jòring.

Amb aquesta proposta els Amics de la Rabassa volem preservar una muntanya nostra, de tots, que puguem deixar com a llegat patrimonial a les generacions futures i defugir un projecte mercantilista de l’ús de la muntanya que ha estat creat com a resposta al dèficit econòmic de les actuals instal·lacions del camps de neu i el camp de tir, i que es proposa com a solució per reactivar el comerç de Sant Julià de Lòria.

Estem convençuts que el projecte de Naturlàndia no proporcionarà el benefici econòmic esperat, ans al contrari, representarà una pèrdua irreparable d’allò que ara tenim: l’actiu d’una Rabassa encara prou lliure de la contaminació humana.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Gould (en bata) meets Bach

Segona pell

Ahir al vespre vaig sortir a córrer pels meus estimats camps alemanys per tercera vegada des que vàrem arribar. Parlo sempre de camps alemanys, i en són, però potser hauria de ser més local: camps de Hessen, camps del Main Taunus Kreiss, camps de Steinbach i Kronberg i Stierstadt i Bad Homburg. Si fos possible, faríem un zoom amb una eina tipus Google Earth des de les galàxies més llunyanes fins al punt on ara fa unes hores corria un home a una velocitat moderada, esquivant una deposició de cavall, disfressat com de carnaval amb un llum frontal al cap i un altre al braç que fa pampallugues vermelles. L'home estrambòtic sóc jo.

Els camps són sempre els mateixos i sempre diferents.

El primer dia tot era força glaçat i nevat, malgrat que ja fonia. Devíem estar a quatre graus positius, tot un luxe. El cel estava tapat. La llum era pobra. L'ambient gris. Bufava un vent gèlid només a camp obert, a les rectes exposades. Més tard es van obrir clarianes i la llum solar va irrompre amb fanfarroneria aquí i allí, creant clapes de glòria en la grisor. Només hi havia un parell de punts perillosos pel que fa a relliscades fins a l'entrada al bosc. Allí vaig haver de fer mitja volta: massa pendent i gelat.

El dia de la segona carrera la capa blanca que havia jagut damunt dels camps ja no hi era, malgrat que feia més fred, potser un parell de graus positius. Ja es veien puixants brots verds, com si una conxorxa de la natura hagués decidit que la primavera s'avançava al desembre, que no calia esperar més. El sol em va acompanyar des d'un bon principi. La sensació era de falsa bonança. Em vaig haver de posar el buff damunt la boca molt més sovint que durant la sessió prèvia, d'altra manera el fred de l'aire em feria la gola en respirar.

Ahir, en canvi, vaig sortir que ja fosquejava. El fred era un pèl més acusat, devíem fregar el punt de glaçada. Al moment d'entrar al bosc, un corredor que venia d'una altra direcció va quedar situat uns metres davant meu. Allí el vaig dur durant els següents tres quilòmetres. De vegades ell se n'anava una mica amb aparent facilitat. De vegades jo m'hi atansava a costa de cert patiment. Vam arribar junts fins a tocar de casa. El paio es devia pensar que el seguia un boig perillós. Resulta que viu a trenta metres escassos de casa dels sogres.

Vaig recordar un relat d'una escriptora argentina en què un corredor urbà es troba en una situació comparable a la meva. El corredor veu una noia grassoneta que s'atura en un semàfor a la seva vora. Quan el semàfor es posa verd engegen a córrer altre cop i l'home s'adona que no pot deixar enrere la noia. Accelera. Va davant. Sent la noia molt a prop. No es vol girar. Incrementa el ritme. Continua sentint les passes de la noia a tocar. No s'ho pot creure. Fa un esforç suprem i encara força més el ritme. Segueix sentint la respiració de la mossa. Encara treu forces de no se sap quin racó per tal que no sigui dit que aquella noia rodoneta li ha guanyat la cursa. En arribar al cap d'un turó s'atura amb un sobtat mal de pit i mig ofegat, doblegat. Llavors sent boirosament com un conegut corredor veterà , ex professional, el felicita per la carrera. En el moment previ a morir d'un atac de cor l'home s'adona de l'error: havia estat competint amb algú molt superior per orgull, per no haver-se dignat girar-se a fer comprovacions. Jo ahir em recordava del relat mentre corria darrera del paio aquell.

En arribar a casa per norma entro al lavabo i llenço a terra la gorra de llana, el buff (que duc al coll), el cinturó del pulsòmetre, el rellotge, els mitjons, les malles, els pantalons curts (que duc damunt de les malles per evitar la congelació testicular), la samarreta de màniga llarga, la samarreta de màniga curta, l'armilla paravent, les sabatilles esportives, els guants, el braçalet amb el llum del braç i el llum frontal. Tot plegat, una exageració, una segona pell artificial que em permet córrer en ple hivern a gairebé zero graus sense agafar fred ni refredar-me, a les fosques i sense lesionar-me. Una extraordinària segona pell que permet gaudir de moments de llibertat i desconnexió impagables.

diumenge, 27 de desembre del 2009

Una agradable i discreta sorpresa

Aquest matí, després de llegir el diari, esmorzar i fer un parell de cafès, m'he posat a xafardejar a la xarxa: primer les dues bústies de correu (el personal i el de feina: res d'urgent), després els diaris, més tard les reaccions a les pàgines web i blogs dels meus amics i coneguts, etc.

Buscant pàgines en què epareguéssim conjuntament el meu amic Jordi Casamajor i jo mateix, he anat a parar a una llista que pertany a Cercabloc. Concretament, es tracta d'una llista de blogs d'Andorra endreçats per rànquing. Sense que suposi cap mèrit especial figurar en els llocs 3 i 4 del rànquing (només som 18), no negaré que fa certa il·lusió retrobar-se de tant en tant en algun racó amb cert "reconeixement" públic. És cert que tot és relatiu. Començant pel número 1, que em fa l'efecte que s'ha registrat com a blog d'Andorra però no l'és. Continuant per la poca transcedència que pot tenir que t'hagin votat tan sols una quinzena de lectors... En fi, com dic, relativitzant tot el que pugui ser relativitzable, una bona alegria això de figurar en aquest raconet gairebé privat d'Internet.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Trapiche

26.12.2009
Trapiche
Maipú / Mendoza
Argentina
Syrah
1996
13%

Salice Salentino

25.12.2009
Sopar
Salice Salentino (Rosso)
2008
Itàlia
13%
Vi de taula

Sangiovese di Romagna

25.12.2009
Dinar
Sangiovese di Romagna
Itàlia
2004
12%

Valle de Lontué

24.12.2009
Sopar
Valle de Lontué
Xile
Sauvignon Blanc
2004
13,5%

Clos Lupo

24.12.2009
Dinar
Jumilla
Espanya
Gran Reserva 2001
14%

Valle Central

Jo no sóc de gaires sofisticacions enològiques, ja em coneixeu. Prefereixo una bona cervesa o --si m'apures-- fins i tot una bona clara, que un vi que probablament sabré apreciar amb dificultats o que em provocarà mal de cap (em passa sovint i no té a veure necessàriament amb la qualitat del producte). Està vist que, com diuen el anglesos, I'm not a wine person. Amb tot, darrerament, en un intent de mirar d'aprendre l'abc del tema, vaig fent unes tímides copetes de vi aquí i allí (mai més d'una o dues per àpat). Amb el meu sogre, com a joc, hem convingut d'anar publicant els vins que anem consumint a taula aquests dies de multituds i retrobaments. Veureu que, vist que som nou adults a taula de manera gairebé sistemàtica, el consum és molt moderat. No intentaré fer la crònica del gust en boca, els regusts, les aromes afruitades o no, els ressons de fustes nobles, el cos, la llàgrima i tot aquest cerimonial, perquè res en sé. Seré directe: data, àpat, quatre detalls trets de l'etiqueta, foto i a córrer.

Per cert, també han circulat per taula algunes ampolletes de Lambrusco Rosso que, val a dir que de manera una mica massa genèrica, el meu sogre ha previst pel públic femení. A veure si puc recuperar-ne algun envàs i fer la foto de rigor.

23.12.2009
Sopar
Valle Central
Xile
Cabernet Sauvignon Carmenère
14%

Sí o no

L'Aitana --que, per cert, avui fa 6 anys-- em va sorprendre fa uns dies amb una mostra d'intel·ligència estratègico-burocràtica. Jo l'havia aviada a la seva habitació perquè rumiés una estona i es tranquil·litzés (no recordo el motiu de l'incident). Va aparèixer dient que ja havia rumiat i que siusplau li firmés si sí o si no. Aquí sota teniu l'impactant document. Si la cosa segueix com apunta el formulari, l'Aitana no ha de tenir cap problema per aconseguir tot allò que vulgui. No hi ha res com facilitar en un simple blanc o negre (triï la casella) i amb validació escrita allò que vols aconseguir del teu interlocutor. Ben resumidet, clar i català. El "perdó" (i la meva admiració) estava garantit des del primer moment.

dijous, 24 de desembre del 2009

Sorpresa anglesa

Foto feta fa uns quants mesos. L'he retrobada avui al mòbil, potinejant. Primavera. El mateix dia de les eleccions. La Nicole i jo estàvem a Anglaterra pel casament d'un amic de la meva època de Cambridge, l'Alex Burton. El darrer dia, amb un altre amic de la mateixa època, el Vikram Deshpande, vam anar a un d'aquells parcs tan cuidats i extensos i civilitzats que tenen a Anglaterra i només a Anglaterra. Part d'un grup anomenat National Park Gardens o una cosa així, no ho recordo al detall. Allí hi vaig trobar un camp ple de grandalles. No m'ho esperava. Com dic, era el dia de les eleccions i m'ho vaig prendre com un símbol de la victòria que, certament, va acabar sobrevenint.
Posted by Picasa

Salutació de Nadal


Avui, sense grans preàmbuls, us enganxo aquí sota un retall o com diríem si no fóssim tan puristes, un cassigall. És el cassigall d'una voluntat comuna, d'unes ganes de fer en positiu. És el cassigall d'una manera d'acceptar una realitat negativa a través del proverbial mig got ple. És el cassigall de la prudència i el sentit comú, típicament andorrans, aplicats a la manera de transcendir la crisi. Fa poc, el passat mes de novembre, parlava amb un expert francès en formació professional amb qui vaig coinicidir a les VII Jornades del Consell Català de la Formació Professional. Em deia que li semblava que el títol de les jornades ("La formació professional, una oportunitat en temps de canvi") era molt interessant. No només perquè evitava, en un to políticament correcte, la paraula crisi per parlar de canvi. També perquè segons ell sempre hi havia darrera de la tria, de la subtitució o de l'elipsi un efecte psicològic. Li semblava molt interessant relacionar el concepte crisi al d'oportunitat i al de canvi (en sentit potser no positiu, però certament tampoc gens negatiu; deixem-ho en neutre?). Una mica en la línia de la reinvindicació que fa el síndic general Dallerès en la seva salutació de Nadal. Here you are (cliqueu sobre la imatge per engrandir-la):

diumenge, 20 de desembre del 2009

Taxonomies

Hi ha moltes maneres d'endreçar el món, de mirar d'ordenar-lo. Jorge Luis Borges estava molt interessat en les taxonomies, és sabut. Les incorporava sovint com a boutade, sovint com a element per fer reflexionar. Recordeu quan proposa que els metafísics de Tlön juzgan que la metafísica es una rama de la literatura fantástica ("Tlön, Uqbar, Orbis Tertius")? Recordeu la seva cierta milenaria enciclopedia china?
Los animales se clasifican en a) pertenecientes al emperador, b) embalsamados, c) amaestrados, d) lechones, e) sirenas, f) fabulosos, g) perros sueltos, h) incluidos en esta clasificación, i) que se agitan como locos, j) innumerables, k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, l) etcétera, m) que acaban de romper el jarrón, n) que de lejos parecen moscas ("El idioma analítico de John Wilkins", Otras inquisiciones).
També Julio Cortázar entra a Rayuela en aquest joc de l'ordenament del món en categories a través de l'obra La luz de la paz del mundo de l'uruguaià Ceferino Píriz.

Mitjançant la presentació d'una categorització del món absolutament esbojarrada i sense sentit, Cortázar ens fa veure l'arbitrarietat de moltes de les formes d'ordenament que fem anar sense qüestionar-les. Enfrontant-nos a l'aparent desordre, al caos, a la manca de criteri inicial de la milenaria enciclopedia china o de l'obra de Píriz, tant Borges com Cortázar ens fan veure altres possibilitats (que inclouen alhora la possibilitat que els nostres sistemes ordenats, lògics i plens de criteri no siguin els únics estrictament correctes).

En Píriz parla de, per exemple:
la Corporación Nacional de Casas-Criaderos de animales, ocupadas éstas de la Cría Menor o cría de animales no corpulentos: cerdos, ovejas, chivos, perros, tigres, leones, gatos, liebres, gallinas, patos, abejas, peces, mariposas, ratones, insectos, microbios, etc.
Per què us parlo avui de literatura argentina (i uruguaiana)? Doncs perquè ahir l'Aitana, la meva filla petita, es va iniciar a les pistes del Canaro en el món de l'esquí alpí. Feia força fred. Devíem estar a 9 graus negatius. S'ho va passar molt bé. Etc. I la relació de tot això amb les taxonomies, Cortázar i Borges, direu? Doncs, que justament pensava ahir que era la primera temporada d'esquí de l'Aitana, la tercera del Nahum i la sisena de la Laura. Pensava que aquesta era una manera curiosa de comptar els anys. En lloc de dir que som al 2009, podríem dir que som a l'any 1 de l'esquí alpí de l'Aitana o a l'any 2 que porta ulleres. Podríem dir que som a l'any 3 l'esquí alpí del Nahum o a l'any 1 que fa judo. Podríem dir que som a l'any 6 de l'esquí alpí de la Laura o al seu any 2 de Messenger o al 3 de Nintendo DS.

Conduia de tornada a casa des de Soldeu quan vaig caure en el fet que en lloc de comptar i muntar eres a partir del naixement d'un profeta, podríem fàcilment decidir fer-ho a partir del moment que hem conegut la nostra primera dona, tastat el trinxat, corregut una marató, tingut el nostre tercer fill, menjat el divuitè sorbet de mandarina, llegit per segona vegada The Catcher in the Rye, etc.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Taula rodona del Diari d'A.: Naturlàndia

Avui he vist que hi havia una taula rodona virtual en marxa al Diari d'Andorra relativa al projecte de Naturlàndia. Hi he aportat un comentari molt llarg amb la idea que pugui servir no només per la taula rodona en qüestió, sinó com a punt de partida/reflexió en altres llocs i moments. No hi dic res d'original, només hi recullo quatres tòpics de sentit comú que he sentit en boca d'altri o que a mi mateix m'han passat pel cap en algun moment.

Per cert, val la pena passar per la taula rodona. Hi trobareu comentaris de coneguts i amics d'aquest blog. Molts estan integrats o graviten al voltant de l'agrupament conegut com "Amics de la Rabassa". Altres no: són simplement gent preocupada per la muntanya i per Sant Julià. Gent de Juberri o que hi han viscut. Ciclistes i caminadors. Santi Pijuan, Maria Teresa Cairat, Josep Maria Goicoechea, Delfí Roca, Marco Mijares, Pilar Pijuan, etc.

Aquí teniu el missal:


1. Ja tenim a Juberri un jardí descomunal --que no comunal en el bon sentit de la paraula. Barroc, poc pensat per les famílies i els nens de la parròquia, més aviat perillós. El comú ha cedit a un privat un espai que era de tots. Ha deixat que es tallessin arbres, es destruïssin talussos, es moguessin quantitats ingents de terra... No és cert que tots en puguem gaudir: no és pràctic, ni bonic, ni segur. No el volem aquest espai, gràcies. No ens calia aquí dalt. Haguéssim estat molt més contents de poder gaudir d'un espai més pla i menys agressiu amb l'entorn en què es poguessin fer activitats reals. Sense gossos deixats anar de la "propietària". I per què no un espai més cèntric al cor de Sant Julià, que realment promocionés la parròquia, promogués el comerç, fos per a ús de tots, estigués dissenyat per al gaudi de nens i joves?

2. Ja "tenim" el camp de tir, un espai privilegiat robat al bosc, una gran plataforma de quitrà al bell mig de la natura. Estic amb el Marco: la seva construcció també la vaig viure com una tragèdia. Però ja hi és de fa anys... Ara el que hem de fer és lluitar perquè s'acabi usant bé, amb voluntat no tan sols especulativa-comercial. Diu que ara ens volen convertir allò en una altra magna obra immobiliària que un cop més no aportarà res de res a la vida social i comercial del poble / dels pobles de Sant Julià. Es podria usar el camp de tir amb la idea de convertir l'espai que ja tenim en un nucli d'ofertes DE NATURA. Arreglem tots els camins que surten, passen a la vora i moren al camp de tir perquè la gent pugui caminar per bosc. Promocionem el trekking, les caminades, les raquetes de muntanya, la bicicleta, les passejades a cavall... Donem un ús més cívic al tram de carretera que va del camp de tir al camp de neu. No ens posem a construir de manera grandiloqüent un immens centre comercial al mig del bosc. Ja n'hi ha prou amb haver hagut d'aguantar durant tants i tants anys el maleït camp de tir i les activitats que allí s'hi desenvolup(av)en.

3. Ja tenim el Tobotronc, també. Mengem-nos-el amb patates, com se sol dir, però intentem no afegir més gadgets monstruosos que tallin el bosc i l'enlletgeixin més, innecessàriament. Com a mínim, en endavant siguem més respectuosos i minimalistes.

4. A Sant Julià ja ens estem carregant definitivament la possibilitat de fer que la vida del poble torni a mirar cap al riu. Si haguéssim organitzat els espais de la vora del riu amb criteri, ara els passejos, els parcs, els espais o els camins que s'haguessin generat podrien haver estat motors de vida lúdica, comercial, social, associativa... No sabem que a molts pobles de Catalunya es promouen vies per passejar, córrer, anar en bici, etc., espais peatonals, zones de mercat, parcs i places, etc.? No sabem, potser, que això genera qualitat de vida i riquesa? Encara no veiem que molts habitants de Sant Julià prefereixen "baixar" a la Seu el dissabte per passejar i passar el dia? No veiem que no tan sols no generem vida comercial a partir de gent de fora que vingui a casa nostra sinó que els propis lauredians anem a "gastar" a cal veí?

5. Com deia, a Sant Julià tenim jardins desmesurats en llocs innecessaris (Juberri), un espai enorme pràcticament mort en vida al mig del bosc (camp de tir), el tobogan alpí més llarg del món (quina obsessió amb la llargària de les coses!) i un projecte entorn del riu que fa llàstima de veure... Per cert, si encara no heu tret el cap a la zona de darrere del Ministeri d'Educació i Cultura / Comú, feu-ho, si us plau. Veureu com ha mort l'accés natural al riu, com s'han erigit grans murs de pedra i altres de formigó, com es prepara tot per al túnel, com s'han instal•lat les horribles i ja típicament "andorranes" xarxes metàl•liques, com s'ha optat per fer un túnel que travessa la muntanya quan es podria haver fet un sistema de semitúnel o túnel obert que la voregés, etc. No hi fa res si ens hem de carregar els talussos, ni les feixes que treballaven la gent de Sant Julià fins fa quatre dies, ni la memòria de la gent, ni el bosc de ribera, ni el símbol majestuós que fins ara encara representava el Rocafort (per molt que hi hagués plantades algunes torres elèctriques).

Sembla que a la majoria se li enrefot tot plegat: per això deixen Naturlàndia en les mans dels qui han creat les realitats de què us parlo més amunt. Jo dic: mireu-vos les propostes de què parlava el Sr. Goicoechea. Mireu que hi ha maneres alternatives de treballar en positiu. Allí hi trobareu moltes respostes raonables.

En llenguatge senzill: mirem de no ser tan destructius i "temàtics". Aquí el tema és el nostre patrimoni natural:

Més raquetes de neu, més camins oberts i comunals ben cuidats i anunciats.
Menys tanques, menys cues, menys tiquets.
Més facilitats perquè la gent pugui accedir en bicicleta de muntanya pròpia i travessar la Rabassa en el context d'una ruta ben promocionada i amb al•licients (si es vol, també en podem llogar de bicicletes, no hi ha problema).
Més restriccions als 4x4, als maleïts i sorollosos quads, als agressius grups de motociclistes.
Més informació al turista de muntanya tant exterior com interior.
Més oferta gastronòmica correcta a preus correctes i amb atenció al públic correcta (gent que hagi passat per una escola professional d’hostaleria --que en tenim i de qualitat--, que parli tant català com altres llengües, que entengui com dirigir-se amb correcció al client).
No als empleats (que treballen, per exemple, als quads) que tracten malament els animals i es creuen impunes.
Menys animals de cartró pedra.
Més rutes turístiques a peu: des de la Rabassa podem potenciar més la ruta dels búnquers, rutes cap a pobles propers de Catalunya on hi ha monuments megalítics, rutes cap a d'altres valls andorranes patrimoni de la humanitat, rutes esportives, rutes d'observació de l'entorn natural, rutes d'orientació, rutes que segueixen GRs, rutes que van cap a Andorra la Vella o cap al poble de Sant Julià o cap a Escaldes o més enllà...

MÉS ANIMALS (LLIURES) I MENYS ANIMALADES!


Imatge: quadre titulat "Bosc de La Rabassa" de Carme Massana, trobada a la pàgina web www.galeriacomas.com.