divendres, 26 de desembre del 2008

Cigonya i teulat

Ahir, al teulat d'una casa de la vora, una cigonya va parar un momentet a descansar. Fosquejava. La Stephi, la meva cunyada, va comentar que en alemany cigonya es deia Storch. La Stephi i el meu fill Nahum se la miraven i parlaven sobre aquella història que les cigonyes duien els nadons de no se sap on. Penso que és un mite que forma part de l'imaginari del Nahum no perquè ningú mai li n'hagi parlat, sinó via dibuixos animats antiquats del tipus Dumbo i Bugs Bunny.Vaig tenir el temps just de trobar la càmera i sortir al balcó a fer la foto de rigor. Era a punt d'escapçar el vol. Avui m'he mirat alguns diccionaris perquè sempre m'han intrigat les diferents maneres que hi ha a Europa de designar aquest ocell.

En anglès és stork. En anglès antic era storc. Sembla que es podria relacionar amb stear ('rígid, fort'). En pangermànic (una paraulota que usen els filòlegs quan s'avorreixen) es proposa una suposada forma *sturkaz (compareu-la amb l'antic noruec storkr, l'holandès medieval storc o el ja citat alemany Storch).

No se sap si la idea que hi ha darrere del nom de l'ocell stork és una referència a la seva postura rígida.

Hi ha també qui l'ha connectada amb la paraula grega torgos, que vol dir 'voltor'.

El mot rus sterch, el lituà starkus, l'albanès sterkjok i tants d'altres en tantes d'altres llengües europees són préstecs germànics.

La llegenda que els nadons eren duts per cigonyes té el seu origen en les rondalles alemanyes i holandeses per a canalla, arran de la noció que era un bon averany que les cigonyes niessin sobre el teulat d'una casa en concret i el fet que aquesta bona sort solia materialitzar-se per aquella família en la forma d'un nadó.

dijous, 25 de desembre del 2008

Noves companyes

Direu que sóc un tio superficial, però m'és igual. Això és un blog personal i no puc fer veure que fa uns dies no va començar una nova època. I és que acabo d'estrenar noves sabatilles de córrer. Sí, pel qui corre esporàdicament les sabatilles poden ser poc més que un element decoratiu. Ara bé, pels qui com jo potser ens calcem les sabatilles dos, tres o --si tot va excepcionalment bé-- quatre vegades per setmana, entendreu que el que duem posat als peus és essencial. Hi ha tota una sèrie d'històries relacionades amb el material esportiu que qui més qui menys coneix i sap que ha de respectar. En tots els esports, per més insignificants o senzills que puguin semblar, hi ha un munt de petiteses que marquen les diferències. Diferències entre simples aficionats, experts i professionals. Diferències entre anar a patir ridículament per coses evitables i poder oblidar-te de certs incidents.

Doncs bé, ja fa molt de temps que em calia nou calçat. Recordo que les darreres sabatilles realment bones que em vaig comprar van arribar en grup: dos parells. Era quan em començava a preparar per la meva primera --i fins ara, única-- marató. Dos parells d'Asics: unes Trabucco per córrer en pista de terra, grava, etc. i una de les moltes versions de les DS-Trainer per córrer més lleugeret, en sessions ràpides, sèries, cinta... (I em penso que abans encara n'havia tingut unes altres d'Asics, unes Kayano no-sé-què.)

En fi, tant les unes com les altres em van donar molt bon resultat. Em van servir per preparar-me i per córrer la marató de Barcelona el 2006. Per cert que a Barcelona vaig usar les Trabucco, molt més pesades però també molt més estables. Total, com que no havia de fer cap marca, ja m'anava bé no lesionar-me.

La veritat és que des de llavors he corregut molt menys que no pas he anat amb bicicleta. De totes maneres, com dic, ja tocava canviar. Ara fa una mica més d'un any vaig fer un intent: vaig comprar dos parells d'Adidas perquè vaig entrar en una botiga de saldos i les vaig trobar a meitat de preu. Unes --les teòricament més lleugeres-- me les vaig poder posar com a màxim dues vegades i les vaig haver de regalar: m'anaven massa justes i no hi sabia córrer. Les altres les tinc com a sabatilla per dur a l'hivern, però tampoc no em van gens bé per córrer... Conclusió: millor comprar material contrastat i marques conegudes.

Per això ara he tornat amb les Asics. Ja he sortit dos dies per terres alemanyes. Abans-d'ahir em vaig fotre un bon tute --feia més d'una setmana que no corria i els sopars acumulats darrerament començaven a pesar: 42 minuts de cursa en pista de terra pel mig del bosc costa amunt en progressió i un retorn tranquil·let costa avall. Temps total de rodatge: 1 hora i 20 minuts aprox. Calculo un recorregut d'entre 15 i 16 quilòmetres. Durant la sortida les sabates no em van fer mal i les sensacions van ser bones per una estrena. Feia una mica de fred, però anava ben abillat i no vaig patir. Les temperatures diürnes ronden els 3 o 4 graus. Només quan apreta el vent del nord tens realment sensació de fred. El dia després, ço és ahir, els peus no se m'havien ressentit ni tenia cap ampolla ni llaga.

Avui he tornat a sortir per fer un rodatge suau. Encara em feien mal els quàdriceps anteriors de tanta pujada sostinguda del darrer dia. La puta edat i el sedentarisme que s'acumula. 40 hores d'oficina a la setmana són moltes hores... Només he rodat una horeta tranquil·la, amb algun canvi de ritme i uns quants minuts mantinguts a ritme més alt. Les bones sensacions s'han repetit, així que penso que ja hem superat la fase de festeig. Podem considerar que les noves sabatilles i el menda ja som parella de fet. A veure si demà poguéssim vèncer la mandra i aconseguíssim tornar a escapar-nos una altra estoneta...

diumenge, 21 de desembre del 2008

Un bon moment

Fa uns dies la Carme Rosanas, blogaire vallesana i coneguda col·leccionista de moments va fer-nos un excel·lent regal al Marc Cortès i a mi. No, no és la noia del micro d'aquí dalt. El regal era virtual però dels de veritat, a veure si m'explico: era dins d'una capsa de dibuix, però quan l'obries en sortien paraules i sentiments de veritat, dels que parlen realment de la feina que mirem de fer el Marc i un servidor de vostès.

Diu la Carme:

Al cap de casa
uns xicots degordits
troben els mots,
que arramassats a pessons,
Lo Vistaire escampa.

I no contenta amb la feinada d'escriure textos per tota una colla enorme de gent, ens dedica també un dibuix personalitzat d'unes grandalles.

De fet l'homenatge era per Lo vistaire, aquest personatge intangible que hem mig inventat però que de fet ja existia i que som una mica tots plegats.

Moltes gràcies, Carme, i disculpa que no t'hagués dit res fins ara. El tràfec consubstancial a les dates (com deia un polític) o el tip de coses que havia d'enllestir els darrers dies (que diria jo quan em poso periodístic) no m'havia deixat ser ben educat fins avui.

Per cert, Marc, l'altre dia el Joan Peruga m'ensenyava una revista (Àrnica) i vaig flipar en veure-hi una secció anomenada exactament 'Lo vistaire'. O bé ets tu el replicant o bé la casualitat existeix.

Una abraçada a tots dos!

dijous, 18 de desembre del 2008

Homenatge a Joan Brossa


Aquesta entrada que espero que llegireu a continuació ha estat escrita pel Marc Cortès i publicada al seu blog (ell en diu bloc, però no li ho reprotxeu!). Com que la confiança fa fàstic, jo sóc mandrós i ell de bona mena... Bé, vaja, que els amics que té per voltors (o vice versa) hem decidit que li robaríem el text, els vincles, les imatges... Briefly: l'holografia de la seva ànima. Si us hi fixeu molt veureu que li he robat fins i tot un punt que s'havia arriat de no se sap on i que ha quedat com un pòsit (que és la manera com alguns oficinistes pronuncien post-it) i ara resta, i suma, a peu de pàgina.



Els editors dels blocs Base de badades i Diccitionari vam decidir organitzar un petit homenatge blocaire a Joan Brossa per al dia 30 de desembre, quan farà deu anys que va morir el poeta i dramaturg barceloní. Però aquest homenatge ja ha deixat de ser petit i abans de començar ja és tot un èxit de participació i de qualitat, com podeu comprovar al magnífic bloc que hem creat per recollir aquesta festa. L’Abloccedari ja inclou molts homenatges arribats d’arreu del món i incorporarà tots els articles que els més de cent blocaires participants publicarem el dia 30.

Si algú s’hi vol apuntar, encara ho pot fer, tot i que no tingui bloc. Podeu contactar amb nosaltres a l’adreça abloccedari@gmail.com.

Ahir vam enviar una nota de premsa. A veure si ens fan cas.


Un centenar de blocaires homenatjaran Joan Brossa amb articles simultanis el 30 de desembre


Coincidint amb el desè aniversari de la mort de Joan Brossa, més d’un centenar de blocaires catalans i d’altres països volen retre-li un petit homenatge a través de la publicació d’articles simultanis als seus blocs el 30 de desembre vinent, dia de l'efemèride. Aquests apunts es recolliran al bloc anomenat Abloccedari, que s’ha creat expressament per deixar constància de l’homenatge a la xarxa.

A part de la iniciativa blocaire, el projecte també compta amb la participació de diversos artistes i especialistes en Brossa d’arreu del món. Els seus homenatges ja es poden veure al mateix Abloccedari, que també inclou enllaços a tots els blocs dels participants, un cartell i textos commemoratius, imatges, etc.

La col·laboració en aquest homenatge encara és oberta i es pot fer de dues maneres: si es disposa de bloc o pàgina web, publicant el dia 30 de desembre, durant les primeres hores del matí, un apunt o una entrada sobre Joan Brossa; també es pot fer directament al bloc del projecte, enviant l’homenatge en forma d’article, poema, imatge, etc. En tot cas, cal enviar un correu amb l’assumpte Homenatge a Joan Brossa a abloccedari@gmail.com amb la col·laboració o amb l’adreça del bloc o de la pàgina web amb què es vulgui participar en el projecte.

__________

P. S.
— Aquest cartell tan xulo és del Jordi Casamajor, que l'ha creat expressament per a l'homenatge.
.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Un altre apunt sobre el mateix assumpte

I continuem amb la repetició de la notícia que ja no ho és o com perpetuar alguna petita imprecisió a la premsa escrita del país... Avui ha estat a la contraportada del Diari d'Andorra. Això, sí: jo encantat de la vida. Els meus agents literaris li estan traient el suc al text reciclat que es va publicar al llibret aquell (un article per un diari que vaig penjar al blog i que després va ser publicat en una antologia).

Va el retall:

Més de 2.600 blocaires

per Alba Doral


No sembla un mal percentatge per a la població del país: 2.672 blocaires amb ubicació a Andor­ra estan relacionats a Blogger, l’eina més utilitzada pels aficionats a narrar experiències personals (i altres històries) a través de la xarxa. Al marge de la quantitat, que almenys a primera vista és remarcable, una part té un interès considerable en els seus continguts: ho testimonia el fet que tres figurin citats al llibre La catosfera literària, una antologia de quaderns de bitàcora electrònics publicats en català publicada per Cossetània, que recull els cent més interessants en opinió dels responsables de realitzar la tria, coordinats per Toni Ibañez. Dels datats a Andorra ressenya Propense, de Climent Miró; Cinc cèntims, de David Gálvez, i El que mai et vaig dir, d’autor prou tímid com per signar-lo.Però com deiem, la llista és molt més extensa. Deixant de banda dues puntualitzacions: primera, el fet que no tots estan ja actius, ja que són molts els que comencen l’aventura literària i l’abandonen en dos dies. La segona, que hi hagi qui ha omplert el formulari triant Andorra com a localització com podria haver triat Madagascar. Al marge d’això, els dos mil i un llarg escaig de blocs que neixen entre aquestes muntanyes aborden els temes més diversos: des dels esports de resistència, com el d’Eduard Barceló, a l’actualitat, l’art i la literatura. És aquest el cas de molts professionals coneguts al país, com ara els fotògrafs Pep Aguarel·les i Eduard Comellas; l’artista Faust Campamà; el pianista Jordi Barceló (director de l’escola de música massanenca) o l’escriptor i polític Josep Dalleres. Però on es veu imaginació a raig és en els d’autors que guarden l’anonimat i han optat per signar amb proves de tanta autoestima com Soy Dios o amb autodescripcions tan desagradables com Nekrosadístico. Pel que fa al que s’hi troba, la diversitat és immensa, com ho prova el que porta per títol Gent que es retrata com un cotxino.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Davanter i mitja punta?


El meu estimat fill Nahum em preguntà l'altre dia si l'Antonio Rivaldi i el Richard Esclaus van existir de veritat. Passades les primeres dècimes de segon d'estupefacció, dedueixo que el tal Rivaldi és algun jugador de futbol que desconec i li responc que segurament sí que han existit. Per què m'ho demanes?, li dic. Perquè la Montse [profe de música], contesta amb posat de savi, ens els ha ensenyat: un tocava la guitarra i l'altre la trompeta.

Només llavors, retroactivament, m'adono del què: Antonio Vivaldi i Richard Strauss!

dissabte, 22 de novembre del 2008

Creu de la Borda Mateu




Aquesta creu devia estar a la vora d'algun camí vell que menava de Santa Coloma a Andorra la Vella. Ara és dins dels terrenys de la Borda Mateu però ben bé a tocar de la carretera. Segueixo amb la meva teoria que aquestes creus modernes no deuen ser res més que una traça del que fos que hi havia en aquest mateix indret fa segles o qui sap si fins i tot algun mil·lenni. El pilar de pedra és certament modern. També la pròpia creu de forja del capdamunt és relativament nova. El que potser sigui més antic és la peça de pedra que hi ha al capdamunt del pilar i en la qual és clavada la creu. Aquesta peça circular amb un forat al centre pot ser vista com a actual base de nombroses creus (que normalment havien estat vora camins andorrans). No sabem si aquestes peces en forma de roda són part dels blocs de pedra originals (retreballats, rebaixats, minvats, arrodonits) que podria haver hagut en aquests llocs o si han estat transportades d'altres indrets. Tampoc podem confirmar si les pedres originals (en cas que n'hi hagués) tenien algun valor ritual o de protecció del caminant, ni si eren menhirs o pedres dretes. De fet, no en sabem gran cosa. Si publiquem aquests comentaris especulatius és amb la esperança que algun lector pugui ajudar-nos a resoldre dubtes.

Curioses teranyines




A tocar mateix del racó on hi ha la pica baptismal, el Nahum i jo passejàvem pel barri antic d'Andorra la Vella. De sobte ens va sorprendre una gran obra d'art suspesa sobre els nostres caps i feta de cintes de plàstic: grans teranyines blanques que unien les dues ribes del carrer. Sorprenent. Senzill. Espectacular.

Pica baptismal d'Andorra la Vella





A tocar de l'església d'Andorra la Vella, hi ha una font força curiosa. Està feta, com tantes altres, amb el que semblaria ser una pica baptismal. Aquesta és força rústica (semblant a la de Sant Julià, esdevinguda també font, que ja vam mostrar en un post passat). La curiositat rau, en aquest cas, en que s'ha volgut embellir la rusticitat amb un afegit modern. No és que l'escultura en bronze no sigui bonica. La pregunta és: si haguessin deixat la pica tal i com era i haguessin fotut la figura en un altre lloc, no hagués estat encara millor?

Festa major de Civís (2)




Festa major de Civís 2008 (1)




El Pla de Sant Tirs, 3



El Pla de Sant Tirs, 2




El Pla de Sant Tirs, 1






Què veu en Gálvez quan passeja per un poble del Pirineu? Lo de sempre: panys, forrellats, argolles, forats de tota mena en pardines, finestres, portes, balcons que són com quadres (que coi, que SÓN quadres!), restes del famós blauet que espantava les bruixes (aquí en tenim tres exemples, a les primeres tres fotos), dates de construcció en pedres,...

Les mesures de la bladeria





Catedral de la Seu (detalls 2)



Els nens el dia de la Fira de Sant Ermengol. Aportant l'element humà que faltava a les fotos prèvies. Plovia. Vull dir que els paraigües no són d'atrezzo. Acabàvem de comprar embotits (secallona i bull de carn). Esperàvem que tornés el Marc (Cortès) que rondava per allí a prop fent no-sé-què.


Aquí sota unes marques estranyes (pintures? pintades?) en una de les pedres de la façana. Semblarien marques d'òxid ferruginós... Cliqueu-hi al damunt per engrandir i poder apreciar-ne els detalls. Els cercles no són ben bé cercles ni ben bé concèntrics. Què deuen ser? Qui m'ho explica?

Catedral de la Seu (detalls 1)